Cobertura

"Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment. Llocs sense cobertura"

Temps o rellotge

Sanjosex

I jo, aquells moments, aquells llocs, ja els havia trobat. I tenien un nom, uns carrers, uns instants, uns indrets...i ara tot allò ha desaparescut, s'ha esfumat d'allà on hi era, i m'ha provocat que sigui jo mateix el que hagi de deixar fugir la meva ment.

Sembla que no, però fa uns dies vaig odiar per un moment els avenços en el món. La cobertura va arribar al meu poble, allà on hom anava a desconnectar, a no pensar en tot el que deixava enrere, a saber que allà era jo amb mi mateix, a sentir-te en una petita bombolla, en pensar que era el lloc ideal per llegir, escriure, pensar, pensar, pensar... I suposo que m'haig de concenciar i pensar que res d'això ha canviat, que tot segueix igual, i que en essència aquell lloc segueix sent l'indret somiat (i a vegades odiat) que jo estimava. Ara, l'esforç l'ha de fer un mateix. Arribar i no pensar. Arribar i pensar. Arribar i sentir el fred al cos. Arribar i passejar. Arribar i...

Cada cop penso més en la vida rural. Sòna estrany, un que durant tant de temps ha defensat la ciutat com a lloc ideal, ara veig que simplement l'havia idealitzat. Abans no aconseguia entendre perquè la gent marxava als pobles, perquè la gent gran feia la seva diàspora particular durant la seva senectud. Ara ja ho sé. Semblarà estúpid el que diré, semblarà que m'hagi tornat mig lelo, o potser que dic una obvietat que molta gent pensa però pocs practiquen, però als pobles si viu millor. L'altre dia pujant cap a casa vaig tenir una sensació d'aquelles que entren dins. Mentres passejava entre edificis enrunats no vaig sentir res. Cap cotxe, cap autobús, cap sirena, cap "soroll musical"... Era com passejar per un poble, ple de carrerons, on els carrers queden habitats per la boira nocturna i on l'únic soroll és el del campanar i el del grill ronronejant.

Dins meu només em faig una pregunta, serà tot igual? Dins meu em responc que suposo que si, que res canviarà, que aquells carrers continuaran essent allí, que la boira no desapareixerà, que el fred es mantindrà i que els avenços arribaran, però que per tu tot allò no haurà canviat, que ara ja no anirem d'excursió en busca de cobertura, que ara deixarem els mòbils tirats per casa i que l'excusa, si és que cal, és que simplement estaves amb tu mateix i per això no vas contestar...

Un petó per tots

Cançó per aquest post és "Comment dire" d'Emily Loizeau , una cançó simplement preciosa.

Clikeu al link per escoltar-la perquè val la pena http://es.youtube.com/watch?v=S0jF63LICA8

P.D. Al escoltar la cançó no desconnecteu de tot? Ideal per recòrrer els meus carrers sense cobertura...