Estimat Borja o Jared...

T'escric aquesta carta des de la coneixença que et tinc. Fa un temps que no sabia molt de tu, creia que estaves perdut per algun païs exòtic o que potser la teva feina no et permetia grans coses. Ara, després d'un temps, sé que no és així i que sempre has estat allí, tot i que per circumstàncies de la vida no ens hem trobat.

Potser t'estranya una mica el fet que sigui jo mateix qui t'envïi una carta a mi mateix. Potser el que sòna veritablement estrany és la frase anterior, però em sembla que tu i jo ja ens entenem. Fa poc em va venir la inspiració (aquella tan inesperada que acostuma a venir amb nocturnitat, i "alevosia"?), i vaig decidir que era el moment d'escriure't per dir-te tot allò que creia que havies de sentir.

Estimat Borja o Jared, fa temps que et trobo a faltar. La veritat és que tinc ganes d'anar a fer una cervesa amb tu, de passejar per carrers estrets, de sentir que ets amb mi i jo amb tu... Una de les coses més maques és que la nostra amistat no ha desaparescut per res del món. Han passat mil coses, però tu i jo mai hem deixat de ser amics. A vegades ens hem entés millor, altres pitjor, però sempre hem estat l'un amb l'latre... Em sembla que aquesta és una de les coses més maques que hi ha al món, el saber que hi han altres persones que estàn allà i que tú també estàs allà per elles, perquè en el fons aquesta vida que és? Està clar que és la nostra vida, però nostra no vol dir només nostra. La nostra vida la forma un tot, la familia, els amics...o sigui la gent que t'estimes i que t'estima, i està clar que sense ells la nostra vida ja no seria una vida, sino que seria un jo, però no un nosaltres. Saps, això és una de les coses que m'agraden de tu. Crec que sempre has sapigut que al teu voltant tens persones importants que t'ajuden, que t'abracen, que t'escolten, que t'acompanyen i que tu també ho fas, que també ets al seu costat i que veus que sense ells res és el mateix.

Sé com et sents...potser estàs una mica estrany, potser neguitós, amb ganes de fer un sopar on explicar totes les teves aventures, amb ganes de marxar, amb ganes de tornar...però està clar que hi han poques coses més maques que la desconeixença. Pot sonar "raro", però crec que el fet de no saber, el fet de pensar que la vida ens pot sorpendre, el fet de viure tots els moments amb una intentsitat insospitada, pot aportar-nos tot allò que no has de perdre, la vitalitat, el somriure, els somnis...Perquè la vida sense somnis no és res, i perquè els somnis sense compartir-los no es fan realitat.

Hi ha una cosa de tu que em meravella en certa manera. Saps quan trobes aquella cançó per aquell moment? No sé, sempre he pensat que també és maco saber trobar les paraules a través d'altres i m'agrada quan ho fas...aquella melodia, aquella lletra. No et negaré que algun cop m'has fet vessar alguna llàgrima, algun record...suposo que aquest és el teu mèrit, trobar el moment ideal en que allò sòna bé. Què sonaria bé per ara? Penso en aquella cançó d'en Jack en que parla de seure, penso en que "no me importó el ¿qué dirán?, me importan los de verdad, los que comparten mis días"...i tantes altres. Crec que això que aconsegueixes a vegades, està molt bé, ja que tots sabem que tu i els instruments no esteu fets gaires l'un per l'altre.

Em sembla que ja ha arribat l'hora de despedir-me de tu i de dir-te fins la propera. No sé si aquí és on t'haig de donar algun consell, tampoc sé si realment sóc la persona adeqüada per fer-ho, l'únic que se'm acut és que visquis tot amb la intensitat que ho has fet sempre i que mai dexis de compartir la vida amb la gent que t'estimes i que t'estima, perquè sino, no és la nostra vida, sino una vida...

Un petó i una abraçada molt forta.

T'estimo nano...

P.D. Em sembla que tu i jo sabríem quina cançó posar pel final d'aquesta carta. Potser la que parla de seure, potser la que parla d'allà...