De presidents negres i llocs d'internet

Avui puc dir que he viscut un d'aquells dies que d'aquí molt de temps explicaré als meus nets. Però ara que hi penso, em sembla que avui no serà el dia que explicaré als meus descendents. Crec que el dia que els narraré serà aquell en que tot el que ha succeït avui sigui normal, i els hi recordaré que tot allò que per ells és tan comú, tal dia com avui no ho va ser.

Finalment i després de molts debats, avions i molts "discursos", aquell noi fill d'un inmigrant keniata i una dona blanca, es convertí en president. Estar clar que el "somni americà" ha tornat a triumfar. S'ha aixecat el que fins fa poc era un desconegut revolucionari, una mena de "pancartista" (com dirien els senyors dels ocells de mar), que va sortir de Hawaii per anar al fred del nord. Algú que ha crescut des d'abaix, allò que tant els hi agrada anomenar als EUA, algú que no era ningú i ara és algú, algú que ha aconseguit una fita que quedará marcada a la història, però jo em pregunto si aquest algú existeix de debó. La veritat és que espero que sí, que tota aquesta idea de change (pronunciat en francés) es faci possible i que almenys la política exterior pateixi un canvi significatiu que ens ajudi a tots a viure una mica millor en aquest planeta.

Justament ara em ve al cap el títol d'una película de Dennis Arcand que es diu "El declive del Imperio Americano". La pel·lícula és canadenca i parla de la decadència de la societat nord-americana (Nord Amèrica no és només el que ens han volgut fer creure, Canadà també existeix, com Teruel). En la meva modesta opinió fa temps que EUA està en una clar retrocés i en una caiguda que mica en mica l'anirà recolocant en el punt que en aquests moments li pertoca. Crec que els americans han votat la seva millor opció sabent que si no canviaven el seu rumb, la seva caiguda podia ser devastadora. Entenc que en el nou panorama internacional, USA ha de continuar sent un referent però a un altre nivell. EUA ha de saber de l'existència d'Europa i tenir-la com a model per moltes coses (com per exemple la Seguretat Social, allò que fa ràbia pagar però que realment és tan bo) i veure que amb la prepotència inquisitora a base de mísils no es va a enlloc. Cada cop més queda demostrat que el món comença a, si em permeteu l'experssió, assianitzar-se, Xina, Taiwan, Japó, Corea del Sud...

I en tot aquest món apareix el Facebook i jo no sé perquè, o si que ho sé, no li tinc apreci. En aquests moments una de les pitjors coses que em poden dir és: "et faré un facebook". Ja us puc assegurar que l'expressió que se'm queda a la cara és de terror. Per què la frase més sentida des de fa uns mesos és: "va, fes-te un facebook!"? No estic en contra de la gent que se'l fa, al contrari, però he escollit una opció momentànea que és la de no fer-me un facebook per tant no em torneu a animar, per favor (s'ha de dir que no responc de mi mateix si d'aquí un temps tinc un facebook. Negaré tot aquest escrit i diré que mai hi va haver un notari que dongués fe de que vaig escriu-re això).

Bé, ara si que em despedeixo, i sobretot penseu en lo del Facebook, que, segons el meu parer, és un element extrany i confús en aquest panorama en el que estem i que en el fons serveix per cotillejar una mica les fotos dels altres, perquè hom penji les fotos de les seves vacances a Punta Cana, establir conversa amb gent desconeguda i possibles elements de discoteca, i com diu el web, "Facebook te permite compartir y te ofrece un mundo más accesible y conectado" augmentar una mica més el món global en el que vivim (sense que això sigui una cosa negativa).

Per cert, Barack Obama té Facebook?

Avui no sé si posar una cançó o una escena d'un film. Suposo que si hagués de posar una música, seria la d'un cantautor folk nord-americà (perquè em nego rotundament a posar a "El Jefe", un home totalment sobrevalorat que cada any fa el mateix concert a l'estadi olímpic...), o potser uns ritmes reagge sonant de fons, tot i que potser el titllarien de consumidor de drogues. Així que, he decidit que avui us toca a vosaltres posar algo al final del post. Espero les vostres respostes!

Un petó per tots

P.D. Estic pensant seriosament en fer-me un Facebook...

Cobertura

"Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment. Llocs sense cobertura"

Temps o rellotge

Sanjosex

I jo, aquells moments, aquells llocs, ja els havia trobat. I tenien un nom, uns carrers, uns instants, uns indrets...i ara tot allò ha desaparescut, s'ha esfumat d'allà on hi era, i m'ha provocat que sigui jo mateix el que hagi de deixar fugir la meva ment.

Sembla que no, però fa uns dies vaig odiar per un moment els avenços en el món. La cobertura va arribar al meu poble, allà on hom anava a desconnectar, a no pensar en tot el que deixava enrere, a saber que allà era jo amb mi mateix, a sentir-te en una petita bombolla, en pensar que era el lloc ideal per llegir, escriure, pensar, pensar, pensar... I suposo que m'haig de concenciar i pensar que res d'això ha canviat, que tot segueix igual, i que en essència aquell lloc segueix sent l'indret somiat (i a vegades odiat) que jo estimava. Ara, l'esforç l'ha de fer un mateix. Arribar i no pensar. Arribar i pensar. Arribar i sentir el fred al cos. Arribar i passejar. Arribar i...

Cada cop penso més en la vida rural. Sòna estrany, un que durant tant de temps ha defensat la ciutat com a lloc ideal, ara veig que simplement l'havia idealitzat. Abans no aconseguia entendre perquè la gent marxava als pobles, perquè la gent gran feia la seva diàspora particular durant la seva senectud. Ara ja ho sé. Semblarà estúpid el que diré, semblarà que m'hagi tornat mig lelo, o potser que dic una obvietat que molta gent pensa però pocs practiquen, però als pobles si viu millor. L'altre dia pujant cap a casa vaig tenir una sensació d'aquelles que entren dins. Mentres passejava entre edificis enrunats no vaig sentir res. Cap cotxe, cap autobús, cap sirena, cap "soroll musical"... Era com passejar per un poble, ple de carrerons, on els carrers queden habitats per la boira nocturna i on l'únic soroll és el del campanar i el del grill ronronejant.

Dins meu només em faig una pregunta, serà tot igual? Dins meu em responc que suposo que si, que res canviarà, que aquells carrers continuaran essent allí, que la boira no desapareixerà, que el fred es mantindrà i que els avenços arribaran, però que per tu tot allò no haurà canviat, que ara ja no anirem d'excursió en busca de cobertura, que ara deixarem els mòbils tirats per casa i que l'excusa, si és que cal, és que simplement estaves amb tu mateix i per això no vas contestar...

Un petó per tots

Cançó per aquest post és "Comment dire" d'Emily Loizeau , una cançó simplement preciosa.

Clikeu al link per escoltar-la perquè val la pena http://es.youtube.com/watch?v=S0jF63LICA8

P.D. Al escoltar la cançó no desconnecteu de tot? Ideal per recòrrer els meus carrers sense cobertura...

Fíjese que...ja he tornat a Barcelona

Amb aquesta frase comencen totes les negatives a El Salvador. Un pregunta una cosa i en comptes de dir-li que no hi és, que no hi ha, o el que sigui, ells et diuen allò de, fíjese que...I jo mi fixo, però no ho entenc.

Ja he tornat dels tròpics carregat d'energia i amb ganes de començar amb tot de noves propostes que més endavant us explicaré. I la pregunta és, què tal per allà? I la resposta és ben senzilla, genial. L'experiència ha merescut la pena. Poder conèixer un país tan a fons, veuren lo dolent, lo no tant de dolent, parlar amb la gent, que t'obrin les portes, sentir-se acollit, preguntar, entendre, respectar, discutir...i en definitiva viure allò, les seves realitats, les diferències, les pors, les il·lussions, i veure que tot i que el món és molt diferent, en el fons les persones no canviem tant, les pedres amb les que ensopeguem són iguals a tots els països del món, però hi ha una diferència clara, la manera en que mirem aquelles pedres.
Una de les pedres de El Salvador es diu violència. Aquella que només fa 10 anys els feia estar en guerra, aquelles batalles de blaus contra vermells, aquells colors que pels nostres avis (o pares) els hi eren tan familiars. La gent sembla haver-ho oblidat, en parlen poc, tot i que és tot molt recent.

Cap al 1980 hi havia un home, monseñor Romero. A ell, com a molts d'altres, el van assessinar i tot perquè defensava la llibertat i el poder del poble. Com succeïa en aquells anys (i com continua succeïnt d'una altra manera més amagada) els "amics" del nord d'amèrica van fer de les seves perquè aquell país no fós un altre Cuba. El resultat va ser la impunitat de l'exèrcit i dels paramilitars entrant a tort i a dret a pobles, universitats, funerals o esglèsies com en la que van matar a monseñor Romero.

I tot aquest rollo per què?, us preguntareu. Doncs perquè tot i que no en parlin, tenen un problema clau, una pedra que sembla no sortir del seu país. La violència està present. Cada dia a les notícies, a cada cantonada on un home que no guanya gairabé res porta una escopeta més gran que ell, a cada poble on pescadors moren assassinats per no voler ser violents, a cada carretera on la policia controla que no portin metralletes i altres estris de cuina...

Suposo que al preguntar per tot allò ells respondrien, fíjese que de estos temas no se habla mucho i tu et quedes pensant que tant important són les reconciliacions com mantenir els records i parlar dels mals. A vegades posar en una biblioteca fotografies de jesuïtes assessinats no ho és tot, i cal que aquells que van fer les coses adquireixin altres compromissos per intentar (re)construïr un país on un terratrèmol pot fer més que un procés de pau.

Cançó per aquest post, "Temps o rellotge" de Sanjosex

"Temps fa que vàrem deixar de jugar,

Que vàrem oblidar totes aquelles dreceres

Que porten a un país sense les presses.

Temps fa que vam oblidar el camí

Que porta a aquell paradís on els nens són nens,

I els grans han de renéixer."

Un petó per tots...

Estimat Borja o Jared...

T'escric aquesta carta des de la coneixença que et tinc. Fa un temps que no sabia molt de tu, creia que estaves perdut per algun païs exòtic o que potser la teva feina no et permetia grans coses. Ara, després d'un temps, sé que no és així i que sempre has estat allí, tot i que per circumstàncies de la vida no ens hem trobat.

Potser t'estranya una mica el fet que sigui jo mateix qui t'envïi una carta a mi mateix. Potser el que sòna veritablement estrany és la frase anterior, però em sembla que tu i jo ja ens entenem. Fa poc em va venir la inspiració (aquella tan inesperada que acostuma a venir amb nocturnitat, i "alevosia"?), i vaig decidir que era el moment d'escriure't per dir-te tot allò que creia que havies de sentir.

Estimat Borja o Jared, fa temps que et trobo a faltar. La veritat és que tinc ganes d'anar a fer una cervesa amb tu, de passejar per carrers estrets, de sentir que ets amb mi i jo amb tu... Una de les coses més maques és que la nostra amistat no ha desaparescut per res del món. Han passat mil coses, però tu i jo mai hem deixat de ser amics. A vegades ens hem entés millor, altres pitjor, però sempre hem estat l'un amb l'latre... Em sembla que aquesta és una de les coses més maques que hi ha al món, el saber que hi han altres persones que estàn allà i que tú també estàs allà per elles, perquè en el fons aquesta vida que és? Està clar que és la nostra vida, però nostra no vol dir només nostra. La nostra vida la forma un tot, la familia, els amics...o sigui la gent que t'estimes i que t'estima, i està clar que sense ells la nostra vida ja no seria una vida, sino que seria un jo, però no un nosaltres. Saps, això és una de les coses que m'agraden de tu. Crec que sempre has sapigut que al teu voltant tens persones importants que t'ajuden, que t'abracen, que t'escolten, que t'acompanyen i que tu també ho fas, que també ets al seu costat i que veus que sense ells res és el mateix.

Sé com et sents...potser estàs una mica estrany, potser neguitós, amb ganes de fer un sopar on explicar totes les teves aventures, amb ganes de marxar, amb ganes de tornar...però està clar que hi han poques coses més maques que la desconeixença. Pot sonar "raro", però crec que el fet de no saber, el fet de pensar que la vida ens pot sorpendre, el fet de viure tots els moments amb una intentsitat insospitada, pot aportar-nos tot allò que no has de perdre, la vitalitat, el somriure, els somnis...Perquè la vida sense somnis no és res, i perquè els somnis sense compartir-los no es fan realitat.

Hi ha una cosa de tu que em meravella en certa manera. Saps quan trobes aquella cançó per aquell moment? No sé, sempre he pensat que també és maco saber trobar les paraules a través d'altres i m'agrada quan ho fas...aquella melodia, aquella lletra. No et negaré que algun cop m'has fet vessar alguna llàgrima, algun record...suposo que aquest és el teu mèrit, trobar el moment ideal en que allò sòna bé. Què sonaria bé per ara? Penso en aquella cançó d'en Jack en que parla de seure, penso en que "no me importó el ¿qué dirán?, me importan los de verdad, los que comparten mis días"...i tantes altres. Crec que això que aconsegueixes a vegades, està molt bé, ja que tots sabem que tu i els instruments no esteu fets gaires l'un per l'altre.

Em sembla que ja ha arribat l'hora de despedir-me de tu i de dir-te fins la propera. No sé si aquí és on t'haig de donar algun consell, tampoc sé si realment sóc la persona adeqüada per fer-ho, l'únic que se'm acut és que visquis tot amb la intensitat que ho has fet sempre i que mai dexis de compartir la vida amb la gent que t'estimes i que t'estima, perquè sino, no és la nostra vida, sino una vida...

Un petó i una abraçada molt forta.

T'estimo nano...

P.D. Em sembla que tu i jo sabríem quina cançó posar pel final d'aquesta carta. Potser la que parla de seure, potser la que parla d'allà...

Una tarda amb en Josep...

El títol us pot confondre una mica. Potser penseu que parlaré del meu estimat Josep Pla, però no és així, tot i que en certa manera estic segur que en Pla hagués disfrutat de la tarda d'avui.

Tot començà fa molts anys, quan jo de sobte vaig arribar a casa dels meus avis a Blanes. Allí em vaig trobar amb una imatge que no vaig compendre. El meu avi Joan Manel, assegut allà al sofà i mirant d'una manera esturadora la pantalla de la televisió. De cop i volta vaig veure que per aquella pantalla hi sortia un senyor vestit d'una manera força estrafolària, i després com si d'una carrera es tractés hi sortia un animal gros i negre, amb unes banyes que feien molta por. L'home, de cop i volta donava girs amb el que a mi em semblava una capa vermella, i que al cap del temps vaig descobrir que era un capote. Al veure aquelles imatges, jo també em vaig quedar esturat davant la tele. No sabia perquè però tot allò m'havia fascinat. Aquella imtage, aquell home, aquell animal, aquell gentío... Aquesta tarda després de molt anys he pogut fer una d'aquelles coses que hagués fet amb el meu avi. Avui he anat als toros a passar una tarda amb en Josep.

Tot ha començat cap a tres quarts de sis. He arribat a la Monumental sense saber que m'hi podia trobar. De sobte des de l'altra banda he vist una gran manifestació de gent i tot ple de policies que feien de línea divisòria entre uns i altres. A l'entrada m'he trobat a la meva tieta Roser, una primerenca com jo en això d'anar a les corrides. Allí ja si respirava un ambient diferent. Gent de tota mena que es dirigia cap al interior esperant tenir una tarda d'allò més entretinguda. Al entrar, mentres em dirigia cap al meu seient, m'he trobat amb un embús. Semblava irreal, però allà dins ens havíem quedat tots quiets sense saber ni com ni perquè. La gent començava a cridar i es notava que aquell era un espectacle diferent a tots els altres que havia vist. Després d'uns quants "salts" i trobades de seient, he arribat al meu lloc. Allí estava jo, assegut sota un cel gris i esperant trobar-me amb alguna cosa realment diferent, i no he quedat gens decebut.

Quan han començat a sortir tothom s'ha posat a fer aplaudiments. El gentío tenia ganes d'una tarda per recordar, venien a veure a en Josep i jo n'era un d'ells. El primer torero ha sortit i la veritat és que ha estat una decepció. La gent l'escridassava i quedava patent que una plaça de toros era un jutjat públic i que un podia ser estimat u odiat, i aquell home anomenat finet semblava que poc agradava. Haig de reconèixer que jo anava una mica perdut. Tot allò estava ple de tradicions que jo desconeixia i que gràcies als meus "companys" de localitat anava aprenent. Així, sentia tots els seus comentaris, com aquell caballer li donava de manera simbòlica la clau, com les palmes fetes d'una manera tenien un significat i sobretot deixaven frases per la memòria, com aquella que deia quan el torero entrava a matar, "aquí es donde se gana la pareja y se pierde con la espada". O dit d'una altra manera, la metàfora de que ser torero es tota una forma de vida i que el risc, la passió, la xuleria, són tot de paraules que formen part de l'art de la tauromaquia, perquè tot i que hi hagi gent que pugui discrepar (fet totalment lícit) la tauromaquia és tot un art, i si no només cal veure una plaça de toros quan surt en Josep. És increïble com de cop i volta tot un munt de persones es queden callades, admirant envadalides com aquell home toreja aquell animal, i ho fa amb tot un art i una destressa que aconsegueixen fer callar al més parlador.

La tarda ha tingut pluja, silencis, pitos, crits, vitores, botes de vi, talls de xoriço, gent estrafolària, insults, aplaudiments, sang, espases, capotes, tratjos de llums, banderes, però sobretot moments inolvidables que m'han deixat amb la boca oberta, aplaudint com el que més i desitjant trobar-me amb en Josep per dir-li que m'ha emocionat passar una tarda amb ell.

Pel meu avi Joan Manel, que estic segur avui ha vingut als toros amb mi.

Els regals que han vingut, que venen i que vindran...

Fa poc va ser el meu aniversari. Aquell dia en que un, d'alguna manera, fa un nou pas a la seva vida. Segurament és una gran tonteria i on únicament es veu l'efecte és al DNI, o en aquell pastís que et fan i que porta inclós els números o les espelmes que et recorden que la vida avança i tu amb ella.

En el teu aniversari és habitual que et facin regals. Aquests però no tenen perquè ser coses materials. De fet tinc clar que les coses materials a vegades són les que menys apreciem. Les sorpreses, les trobades insospitades, les cartes arribades de bon matí...són aquells regals que fan que el teu aniversari sigui màgic.

Alguns regals han vingut, altres venen i d'altres vindran. Els que han vingut han estat genials, plens de sorpreses i coses mai pensades. Els que venen són sorprenents i fan que cada dia sigui diferent. I els que vindran...aquells són els que poden ser més macos. Aquells que un tan destija però que sap que no s'ha d'impacientar. Ha de saber esperar, ser pacient i deixar-se sorpendre, perquè el dia menys pensat arribaran aquells regals...els que vindran.

Todas las rosas del Parque Triana

Te las has llevao sin decirme nada

...Igual...

L'al·lèrgia dels cotxes...

Sí, tinc al·lèrgia. La primavera em produeix tot aquest profund moviment, nasal, ocular, picors, sempre indistintament...però ahir, precisament ahir, quan estava al cotxe no vaig tenir al·lèrgia, ni picor, ni res al nas, simplement em van caure llàgrimes dels ulls. Realment l'atzar, o el destí, o no sé quin cumul de circumstàncies, s'alien en aquell precís instant, en aquell precís moment i de sobte, com si res ho hagués predit sona aquella cançó...i l'al·lèrgia brota per allà on un més la sent.

"Pause" 19

...Igual...