7 minuts

Aquest és el temps que trigo en arribar a casa des del metro. Feia temps que no completaba aquesta aventura, gairabé sempre nocturna. D'ençà que tinc la moto poques coses m'han fet tornar a exercitar les meves cames per la pujada que duu a casa meva. La veritat és, que durant un temps vaig estar molt habituat a aquesta. Pujaba escoltant música, al meu ritme, pausat però sense aturar-me per res ni ningú. Sincerament molts cops he trobat a faltar aquests 7 minuts. Ahir dia de cap d'Any, vaig tornar-los a tenir. I la veritat és que van ser molt gratificants. Al sortir de casa vaig estar buscant com un desesperat uns cascos per escoltar música, però ara me'n alegro de no haver-los trobat.

El cap d'Any diguem que no és una de les festes que més il.lussió em fa, i com sempre és a l'últim moment quan hom sap que farà. Feia temps que la previsió era una altra, però malauradament per ella i per mi no ha poguet èsser així (espero que l'any que ve si que poguem estar un al costat de l'altre:)). Aquesta era una de les coses que més em tirava enrera. M'havia posat trist perquè estar amb ella aquella nit era una de les coses que més ganes tenia, segurament perquè havia estat l'any en que ens havíem trobat i havíem creat allò tan maco. Un cop superat aquest moment va venir el tema del sopar, segurament un dels punts capdals del cap d'Any. Jo havia amenaçat amb pendre una d'aquelles pastilles anomenades Dormidina i aixecar-me l'endemà veient una gent saltar per tobogans gegants a ritme de concert d'any nou. Finalment i després d'alguna que altra decepció (potser més esperada del que volia reconèixer) vaig anar a sopar a casa de les meves germanes, Silvia i Laura, i la seva familia. La veritat és que els hi he d'agraïr moltíssim tot el que van fer, gràcies.

Després d'aquell sopar va haver-hi una trucada i un missatge difícils d'oblidar, gràcies bonica:), també algun altre estira i arronça amb la petita Laura, i finalment vem anar a trobar-nos amb els meus amics. Uns venien de les colònies, altres de la universitat, altres amics de la Tania... I amb tots ells ens vem intentar endinssar en aquell barri gracienc tan ple a vegades i tant buit ahir. Van començar les birres i poc a poc el pla s'anava acabant. Jo no sabia ven bé que fer i les fugues es van començar a produïr, em sap greu nois però no sabia cap pla millor, sorry. Andrew, Paula, Silvia i jo, aquest va ser el reducte, com si d'una batalla de l'antiga Gàlia es tractés, i caminant caminant vem trobar el lloc perfecte. Ampli, amb gent però sense agobiar, bona música (a vegades discutible) i contents de poder haver passat un cap d'Any diferent.

I finalment van arribar els 7 minuts. Van ser moments per pensar, reflexionar, mirar enrera, mirar endavant, i caminar, simplement caminar amb aquell fred que entra per el nas, i només puc dir una cosa, quan vaig arribar la vaig trucar...

P.D. Feia temps que no escribia i gràcies a ahir ho torno a fer, gràcies.

Cançó per aquest post: "Corren" de Gossos

És tard, no sé quina hora és,

però és fosc fa estona.

És fàcil veure que no hi ets,

ni un paper, ja poc importa.

Poso els peus a terra, vull caminar,

necessito despertar en un dia radiant.

Encara em queda temps per descobrir

tot alló que m'he amagat i que no m'he volgut dir.

Et vaig trobar molt a faltar...