Una tarda amb en Josep...

El títol us pot confondre una mica. Potser penseu que parlaré del meu estimat Josep Pla, però no és així, tot i que en certa manera estic segur que en Pla hagués disfrutat de la tarda d'avui.

Tot començà fa molts anys, quan jo de sobte vaig arribar a casa dels meus avis a Blanes. Allí em vaig trobar amb una imatge que no vaig compendre. El meu avi Joan Manel, assegut allà al sofà i mirant d'una manera esturadora la pantalla de la televisió. De cop i volta vaig veure que per aquella pantalla hi sortia un senyor vestit d'una manera força estrafolària, i després com si d'una carrera es tractés hi sortia un animal gros i negre, amb unes banyes que feien molta por. L'home, de cop i volta donava girs amb el que a mi em semblava una capa vermella, i que al cap del temps vaig descobrir que era un capote. Al veure aquelles imatges, jo també em vaig quedar esturat davant la tele. No sabia perquè però tot allò m'havia fascinat. Aquella imtage, aquell home, aquell animal, aquell gentío... Aquesta tarda després de molt anys he pogut fer una d'aquelles coses que hagués fet amb el meu avi. Avui he anat als toros a passar una tarda amb en Josep.

Tot ha començat cap a tres quarts de sis. He arribat a la Monumental sense saber que m'hi podia trobar. De sobte des de l'altra banda he vist una gran manifestació de gent i tot ple de policies que feien de línea divisòria entre uns i altres. A l'entrada m'he trobat a la meva tieta Roser, una primerenca com jo en això d'anar a les corrides. Allí ja si respirava un ambient diferent. Gent de tota mena que es dirigia cap al interior esperant tenir una tarda d'allò més entretinguda. Al entrar, mentres em dirigia cap al meu seient, m'he trobat amb un embús. Semblava irreal, però allà dins ens havíem quedat tots quiets sense saber ni com ni perquè. La gent començava a cridar i es notava que aquell era un espectacle diferent a tots els altres que havia vist. Després d'uns quants "salts" i trobades de seient, he arribat al meu lloc. Allí estava jo, assegut sota un cel gris i esperant trobar-me amb alguna cosa realment diferent, i no he quedat gens decebut.

Quan han començat a sortir tothom s'ha posat a fer aplaudiments. El gentío tenia ganes d'una tarda per recordar, venien a veure a en Josep i jo n'era un d'ells. El primer torero ha sortit i la veritat és que ha estat una decepció. La gent l'escridassava i quedava patent que una plaça de toros era un jutjat públic i que un podia ser estimat u odiat, i aquell home anomenat finet semblava que poc agradava. Haig de reconèixer que jo anava una mica perdut. Tot allò estava ple de tradicions que jo desconeixia i que gràcies als meus "companys" de localitat anava aprenent. Així, sentia tots els seus comentaris, com aquell caballer li donava de manera simbòlica la clau, com les palmes fetes d'una manera tenien un significat i sobretot deixaven frases per la memòria, com aquella que deia quan el torero entrava a matar, "aquí es donde se gana la pareja y se pierde con la espada". O dit d'una altra manera, la metàfora de que ser torero es tota una forma de vida i que el risc, la passió, la xuleria, són tot de paraules que formen part de l'art de la tauromaquia, perquè tot i que hi hagi gent que pugui discrepar (fet totalment lícit) la tauromaquia és tot un art, i si no només cal veure una plaça de toros quan surt en Josep. És increïble com de cop i volta tot un munt de persones es queden callades, admirant envadalides com aquell home toreja aquell animal, i ho fa amb tot un art i una destressa que aconsegueixen fer callar al més parlador.

La tarda ha tingut pluja, silencis, pitos, crits, vitores, botes de vi, talls de xoriço, gent estrafolària, insults, aplaudiments, sang, espases, capotes, tratjos de llums, banderes, però sobretot moments inolvidables que m'han deixat amb la boca oberta, aplaudint com el que més i desitjant trobar-me amb en Josep per dir-li que m'ha emocionat passar una tarda amb ell.

Pel meu avi Joan Manel, que estic segur avui ha vingut als toros amb mi.