Fíjese que...ja he tornat a Barcelona

Amb aquesta frase comencen totes les negatives a El Salvador. Un pregunta una cosa i en comptes de dir-li que no hi és, que no hi ha, o el que sigui, ells et diuen allò de, fíjese que...I jo mi fixo, però no ho entenc.

Ja he tornat dels tròpics carregat d'energia i amb ganes de començar amb tot de noves propostes que més endavant us explicaré. I la pregunta és, què tal per allà? I la resposta és ben senzilla, genial. L'experiència ha merescut la pena. Poder conèixer un país tan a fons, veuren lo dolent, lo no tant de dolent, parlar amb la gent, que t'obrin les portes, sentir-se acollit, preguntar, entendre, respectar, discutir...i en definitiva viure allò, les seves realitats, les diferències, les pors, les il·lussions, i veure que tot i que el món és molt diferent, en el fons les persones no canviem tant, les pedres amb les que ensopeguem són iguals a tots els països del món, però hi ha una diferència clara, la manera en que mirem aquelles pedres.
Una de les pedres de El Salvador es diu violència. Aquella que només fa 10 anys els feia estar en guerra, aquelles batalles de blaus contra vermells, aquells colors que pels nostres avis (o pares) els hi eren tan familiars. La gent sembla haver-ho oblidat, en parlen poc, tot i que és tot molt recent.

Cap al 1980 hi havia un home, monseñor Romero. A ell, com a molts d'altres, el van assessinar i tot perquè defensava la llibertat i el poder del poble. Com succeïa en aquells anys (i com continua succeïnt d'una altra manera més amagada) els "amics" del nord d'amèrica van fer de les seves perquè aquell país no fós un altre Cuba. El resultat va ser la impunitat de l'exèrcit i dels paramilitars entrant a tort i a dret a pobles, universitats, funerals o esglèsies com en la que van matar a monseñor Romero.

I tot aquest rollo per què?, us preguntareu. Doncs perquè tot i que no en parlin, tenen un problema clau, una pedra que sembla no sortir del seu país. La violència està present. Cada dia a les notícies, a cada cantonada on un home que no guanya gairabé res porta una escopeta més gran que ell, a cada poble on pescadors moren assassinats per no voler ser violents, a cada carretera on la policia controla que no portin metralletes i altres estris de cuina...

Suposo que al preguntar per tot allò ells respondrien, fíjese que de estos temas no se habla mucho i tu et quedes pensant que tant important són les reconciliacions com mantenir els records i parlar dels mals. A vegades posar en una biblioteca fotografies de jesuïtes assessinats no ho és tot, i cal que aquells que van fer les coses adquireixin altres compromissos per intentar (re)construïr un país on un terratrèmol pot fer més que un procés de pau.

Cançó per aquest post, "Temps o rellotge" de Sanjosex

"Temps fa que vàrem deixar de jugar,

Que vàrem oblidar totes aquelles dreceres

Que porten a un país sense les presses.

Temps fa que vam oblidar el camí

Que porta a aquell paradís on els nens són nens,

I els grans han de renéixer."

Un petó per tots...