Solo te cuento que estoy tratando de ya no perderme nunca mas
Estos días me siento bastante inspirado e intento escribir cada día que puedo, que de momento son todos desde que tengo el blog.
Ayer no fue un gran día. La verdad es que fue bastante malo pero hoy, intento ver las cosas de una manera un poco diferente. Después de una noche casi en vela, en la que uno piensa y le da vueltas a las cosas sin ningún sentido, llega un momento que por agotamiento, o lo que sea, cae dormido. Lo bonito de esta noche, si es que ha habido algo bonito, es que al dormirme he soñado. He podido imaginar otros instantes, otros lugares, crearlos y vivirlos, aunque solo fuesen en sueños.
No sé como salir de este momento de mi vida en el que me encuentro perdido y sin saber mi camino. Espero que poco a poco vaya descubriendo hacia donde tengo que ir, que tengo que hacer y de que manera, y en definitiva encontrarme a mí mismo.
Os regalo el trozo de una canción de un grupo Uruguayo que alguien me descubrió...
Esto no es joda, voy avisando
me pongo malo y estoy de atar
Solo te cuento que estoy tratando
de ya no perderme nunca mas
Esto no es joda sigo gritando
voy caminando y quiero volar
solo te digo que voy tocando
me pongo malo y estoy de atar
Solo te cuento que estoy tratando
de ya no perderme nunca mas
Esto no es joda sigo gritando
voy caminando y quiero volar
solo te digo que voy tocando
la rabia de los demás
De Atar, La Vela Puerca
Sé que el post de hoy no es el mejor del mundo, pero tenía la necesidad de escribir alguna cosa y de poner este trozo de canción que habla un poco de como estoy.
Un beso
posted by Borjilla at 4:02 PM
4 Comments:
Hola Borjilla,
Recibí el mail y hoy he dicho, vamos a pasarnos a ver que tal esta la cosa :-D. Yo soy de los que le cuesta escribir en el blog y de los que decía que nunca iba a tener uno y mirame... sigo escribiendo en él sin darme cuenta.
No permites poner comentarios de gente anónima. y eso? Bueno, que me iré pasando por aki para ver que cosas explicas!
Un saludo.
Muchas veces tienes la sensación de que lo que acabas de escribir no es lo mejor del mundo, pero no te engañes, sí que lo es. Lo es porque es parte de ti, es lo que sientes en ese momento, y no todo el mundo es tan valiente como para decir (o escribir) sus sentimientos. Como ya te dije, cada cosa que escribes es una parte de ti que compartes con la gente que quieres, y no hay nada más bonito que compartirte con la gente. Ya sabes, to share is to...
Bona nit croqueteta meva,
per fi un moment de tranquilitat per endinsar-me en aquest fantastic món dels blogs
Buff…per on començo, podria escriure’t tantes coses, però moltes ja les saps perquè les hem parlat i parlat, del dret i del revés i tot i que potser mai arribem a cap conclusió (o solució) va molt bé parlar-ne, perquè en el moment en que ho penses en veu alta, tot agafa un altre sentit.
Aquests dies efectivament no estan sent fàcils, ho sabem… Les novetats, les etapes, els canvis…tot això fa por, espanta… però potser no ens ho hem de mirar així, potser no em de realitzar canvis per tal d’arribar a una meta concreta… Mira, tal i com diu un “amic” meu (algun dia te’l presentaré i ja veuràs com també t’agrada), “la felicitat és un camí, no una meta”… Així que hauríem d’intentar fer això, disfrutar cada dia de lo poquet que tenim, que potser pot ser molt, disfrutar de cada cafè amb els amics, de cada xerrada, de cada película, de cada terrace moment ..diga’n-hi com vulguis… Només així es pot disfrutar, estar bé amb un mateix i ser feliç. I per acabar aquesta primera aportació et volia posar una cosa que he sentit avui i m’ha fet pensar molt: Sempre ens proposem canviar..però i si realment ens estimen tal i com som? Entre la frase, la trobada al H&M i la clarita before sleeping et prometo que hi ha per pensar…
Bona nit, descansa molt
Marta
1a.m de la matinada d'un dijous, sentada en un bar prenent una clara, sense poder-me fumar ni un Drina i esperant una trucada que mai va arribar a l'hora adequada...
Em repetia a mi mateixa què hi feia allí? Què n'esperava de tot plegat?
Tornant cap a "una de les meves cases" recordava les teves paraules... "la gent té por a arriscar-se"... Cert però jo, al menys, m'alegro de poder dir que em trobo a l'altre banda del carrer on encara tenim il·lusions, on les coses són possibles i el risc és atractiu.
No deixem que s'esborrin els nostres principis, no creueu el carrer...
Des de fa un temps em van llançar a l'exterior. Una expusió inesperada i dolorosa a la vegada. Però des d'aquell instant he après que tot el que en un moment ens pot semblar terrible té un sentit al cap d'un temps (curt o llarg), però té un sentit... Forma part d'un aprenentatge personal que ens porta fins al nostre Jo (desconegut fins i tot per nosaltres mateixos). En si, tota una experiència plena de gent desconeguda, de personatges dels quals parla el Jaume Macià a les seves classes i que escriuen la pel·lícula de la nostra vida. Cada persona que conec es converteix en una caixa de sorpreses on el seu contigut és tot un misteri però... només nosaltres tenim la possibilitat de poder guardar-los en el calaix dels records o en el del present (no ells).
Tot i que aquest estiu ha sigut una bogeria, he conegut gent fantàstica i per uns quants els hi he semblat prou atractiva... Per mi continueu sent els que relament valeu la pena.
Us estimo
P.D. Vull pendre un altre "Jean Leon" al vostre costat i intentar no pensar en el dia en que me'l begui jo sola esperant a que torneu...
La cançó que acompanya aquest escrit és de Sigur Ras's, "Olsen olsen".
Gràcies per haver començat aquest blog és tot un plaer llegir els teus escrits i que facin ganes d'escriure-hi.
Claire
Post a Comment
<< Home